La noia de la coca-cola al front
Diari Avui, 14 de juny de 2010
Ramon Solsona / Escriptor
Entra tota esverada i demana una coca-cola ben freda, gelada si pot ser. Paga i se’n va amb tanta pressa com havia entrat. Llavors m’adono de dues coses: 1) que aplica la coca-cola a una part del front que te envermellida, com si s’acabés de donar una trompada, i 2) que està plorant.
Veure la gent plorar et fa sentir incòmode, no saps on mirar ni saps fer veure que no ho veus. Em refereixo a gent, especialment dones, que van pel carrer amb els ulls rojos. O a l’autobús. O a dins d’un ascensor, que és un dels pitjors espais per compartir amb una persona que no aconsegueix estroncar el plor. Jo no he preguntat mai a ningú què li passa, certament no n’he de fer res i no vull violentar algú que segurament es voldria fondre. Però no puc evitar preguntar-me per què plora aquella persona i, com es diu avui, fer-me’n la pel·lícula. Això no és pas exclusiu dels novel·listes. Ho fa tothom.
Constato que amb l’ús del telèfon mòbil ha augmentat considerablement el plor públic. Gairebé sempre per renyines de nòvios. Estem tan envoltats de converses alienes que el plor telefònic dels altres ha esdevingut quasi una rutina. També la televisió ha banalitzat la llàgrima, més ben dit, l’ha envilida a força de provocar-la i rebaixar-la a simple mercaderia. Però sempre hi ha llàgrimes que surten de dins, irreprimibles, que no són per mostrar en públic. Perquè el plor és essencialment íntim. Per això et desassossega aquesta noia que s’asseu davant teu a l’autobús i que, sense voler-ho, va congriant a poc a poc llàgrimes gruixudes que finalment baixen galtes avall. O aquesta senyora que s’amaga darrere d’un mocador mentre camina pel passeig de Gràcia amb els ulls inundats i amb la sensació d’haver perdut la dignitat perquè no ha sabut reprimir el plor. O aquesta noia que fa servir una llauna de coca-cola com si fos una bossa de gel i que no saps si plora de dolor, de ràbia, de tristesa…
No ho sabem mai. Les llàgrimes dels altres són enigmes insondables. Són dels altres, però cauen també a l’estany de les nostres inquietuds i hi fan unes onades concèntriques que ens contorben. Per això, perquè t’afecta, et vénen ganes de dir: “Sisplau, no em plori”.
